Qui dius que trenca què?

Sóc catalana i filla d’immigrants espanyols, de l’Espanya profunda podria dir. Vaig néixer a Barcelona i he viscut al Prat de Llobregat tota la meva vida, ciutat de l’àrea metropolitana amb un alt percentatge d’immigració espanyola. Des de ben petita els meus pares van inculcar-me que jo era catalana i que per això havia d’esforçar-me en aprendre bé el català, la llengua de la meva terra, la que ells entenen però mai han estudiat ni s’han llençat a parlar perquè quan van arribar a Catalunya als 60, en ple franquisme, no estava ben vist ni hi havien els cursos que ara existeixen. Pràcticament em van obligar a aprendre a ballar sardanes, tot i que a mi em semblava un autèntic rotllo, però formava part de la cultura de la meva terra i ells volien que jo fos una catalana més. A casa dels pares mai no hem parlat en català, amb els amics del Prat tampoc (tots eren fills d’immigrants espanyols, com jo), i es podria dir que, fora de l’escola, no el vaig començar a parlar fins que vaig ampliar el meu cercle d’amistats en anar a la universitat. Actualment, al llarg del dia pot ser parlo més català que castellà i em sento orgullosa de la insistència dels meus pares perquè m’apliqués en aprendre’l. Continua llegint

L’escala de veïns

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de ser-hi a un sopar – conferència sobre Federalisme amb Miquel Iceta i la resta de companys del Màster en Lideratge i Comunicació per a la Gestió Política.

Defensar el Federalisme com a opció per a millorar la relació entre Catalunya i la resta de l’Estat és la màxima que defensem al PSC davant l’actual onada independentista. La nostra proposta és l’opció més sensata d’ordenació d’un Estat plurinacional com és Espanya ara que sembla que l’Estat de les Autonomies fa aigües per tot arreu. Continua llegint