Qui dius que trenca què?

Sóc catalana i filla d’immigrants espanyols, de l’Espanya profunda podria dir. Vaig néixer a Barcelona i he viscut al Prat de Llobregat tota la meva vida, ciutat de l’àrea metropolitana amb un alt percentatge d’immigració espanyola. Des de ben petita els meus pares van inculcar-me que jo era catalana i que per això havia d’esforçar-me en aprendre bé el català, la llengua de la meva terra, la que ells entenen però mai han estudiat ni s’han llençat a parlar perquè quan van arribar a Catalunya als 60, en ple franquisme, no estava ben vist ni hi havien els cursos que ara existeixen. Pràcticament em van obligar a aprendre a ballar sardanes, tot i que a mi em semblava un autèntic rotllo, però formava part de la cultura de la meva terra i ells volien que jo fos una catalana més. A casa dels pares mai no hem parlat en català, amb els amics del Prat tampoc (tots eren fills d’immigrants espanyols, com jo), i es podria dir que, fora de l’escola, no el vaig començar a parlar fins que vaig ampliar el meu cercle d’amistats en anar a la universitat. Actualment, al llarg del dia pot ser parlo més català que castellà i em sento orgullosa de la insistència dels meus pares perquè m’apliqués en aprendre’l. Continua llegint

Anuncis