Ítaca i l’espiral del silenci

Darrerament es fa complicat trobar auditoris i altaveus que siguin favorables o promotors de les idees federalistes. Ens situem al bell mig dels que volen que res no canviï i dels que volen plegar per començar de nou -dues postures que poc tenen a veure amb la voluntat de renegociar i reconstruir, des del present sense perdre de vista el passat per arribar a un millor futur.

No trobes espais massius on es comparteixin aquestes idees. I aquí no vull fer una defensa dels arguments federalistes; menys encara una crítica al independentisme. Tan sols expresso el desconcert que sento al comprovar com els mitjans de comunicació (MC) o l’opinió pública (OP) han quedat conquerits per una única postura. Continua llegint

Anuncis

Qui dius que trenca què?

Sóc catalana i filla d’immigrants espanyols, de l’Espanya profunda podria dir. Vaig néixer a Barcelona i he viscut al Prat de Llobregat tota la meva vida, ciutat de l’àrea metropolitana amb un alt percentatge d’immigració espanyola. Des de ben petita els meus pares van inculcar-me que jo era catalana i que per això havia d’esforçar-me en aprendre bé el català, la llengua de la meva terra, la que ells entenen però mai han estudiat ni s’han llençat a parlar perquè quan van arribar a Catalunya als 60, en ple franquisme, no estava ben vist ni hi havien els cursos que ara existeixen. Pràcticament em van obligar a aprendre a ballar sardanes, tot i que a mi em semblava un autèntic rotllo, però formava part de la cultura de la meva terra i ells volien que jo fos una catalana més. A casa dels pares mai no hem parlat en català, amb els amics del Prat tampoc (tots eren fills d’immigrants espanyols, com jo), i es podria dir que, fora de l’escola, no el vaig començar a parlar fins que vaig ampliar el meu cercle d’amistats en anar a la universitat. Actualment, al llarg del dia pot ser parlo més català que castellà i em sento orgullosa de la insistència dels meus pares perquè m’apliqués en aprendre’l. Continua llegint

Coses que no volem que siguin “typical catalan”

Aquesta setmana he visitat Montserrat i la seva abadia. Sóc catalana nascuda a Barcelona i visc a la comarca del Baix Llobregat, però per casualitats de la vida mai havia visitat aquest raconet de Catalunya. De fet, hi vaig anar perquè el pare del noi amb qui surto venia de visita a la ciutat i em vaig apuntar a la seva excursió: dos canaris de Las Palmas i una cornellanenca, els tres abrigats com si anèssim de camí al Pol Nord.

Mentre pujàvem cap al massís muntanyós xerràvem sobre el paisatge que es veia a través de la finestra del FGC. Veient ara sí ara també el Llobregat, els vaig poder explicar la tradició industrial i tèxtil de la comarca, que a la vora del riu està plena de vestigis de les antigues fàbriques que tant van marcar l’economia catalana, la seva història i els seus habitants. Continua llegint